Empar Moliner

De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas.Teniu a les mans el llibre més personal i íntim de l’Empar Moliner. ADe què fuges, qui et persegueix?l’autora ens expli

Brillante, divertida, trágica, satírica, sutil, simpática, ácida, original, mordaz, urbana, hipercrítica, etílica y desvergonzada.Empar Moliner tiene un don para detectar el absurdo y La colabor

Cronista aclamada de las necedades de la vida moderna, Empar Moliner ha ido construyendo una obra narrativa hilarante en la que los tics y las manías se agitan en una coctelera con hielo picado, algo de angostura y alcohol blanco muy seco. Centelleantes, comicos y tristisimos, los relatos que nos ofrece en esta nueva entrega pasan revista a la vida privada y sus catastrofes agazapadas.

Sóc una mena de negra. No una negra amb aureola, no la negra d?un novel·lista famós, no la negra que fa els discursos d?un políticQuan dic de que faig (quan ho dic fora del sector editorial) es com si digues "detectiu privat" o "forense". Tothom exclama "Ah, si?" amb interes molt sincer. Si ho dic a algu del sector editorial (un editor, un escriptor que no publiqui a la multinacional on treballo en regim d'autonoma) em miren amb menyspreu. Soc una mena de negra. No una negra amb aureola, no la negra d'un novel·lista famos, no la negra que fa els discursos d'un politic. No, no. Fer aixo, d'alguna manera, ara tothom ho troba romantic. Fins i tot se d'algun escriptor jove d'aquests amb patilles i cara de desolacio (d'aquests que escriuen llibres que duen per titol el nom i el cognom d'una dona) que serien feliços fent-ho i sobretot explicant-ho a les entrevistes.

De que fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per que? Per si de cas.Empar Moliner: escriptora, col·laboradora habitual dels mitjans catalans i, des de fa uns anys,entusiasta empedreida del running. Al 2015 va correr dues maratons, la de Barcelona i la de Nova York i, parafrasejant Murakami, ens explica "de que parla ella quan parla de correr". Amb la seva particular (i fanatica) visio d'aquest esport, engresca el lector amb les sevesvivencies sobre el correr, narrades amb unllenguatge agil i vibrantque desborda vitalitat i sentiments a cada frase.Algu diraamb raoque tot aixo que explico, aquestes epiques nicieses, podria explicar-les si nomes passeges. Es cert. Pero mentre pugui correre, perque correr mapropa de manera diferent a les coses. Quan torno de passejar estic contenta, pero quan torno de correr estic euforica. Magrada anar de pressa. De que fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per que? Per si de cas.

«Quan dic de què faig (quan ho dic fora del sector editorial) és com si digués "detectiu privat" o "forense". Tothom exclama "Ah, sí?" amb interès molt sincer. Si ho dic a algú del sector editorial (un editor, un escriptor que no publiqui a la multinacional on treballo en règim d'autònoma) em miren amb menyspreu. Sóc una mena de negra. No una negra amb aurèola, no la negra d'un novel·lista famós, no la negra que fa els discursos d'un polític. No, no. Fer això, d'alguna manera, ara tothom ho troba romàntic. Fins i tot sé d'algun escriptor jove d'aquests amb patilles i cara de desolació (d'aquests que escriuen llibres que duen per títol el nom i el cognom d'una dona) que serien feliços fent-ho i sobretot explicant-ho a les entrevistes. El que jo faig és escriure això que se'n diuen "llibres pràctics", de manera que aporto el meu granet de sorra a la degradació imparable de la literatura».

Un grup feminista que organitza una xerrada contra la discriminació, un home que s’enfada amb el seu nòvio després de somiar que l’enxampa al llit amb un altre o una parella que assisteix al curset obligatori per pares adoptius. Els tretze contes de T’estimo si he begut són retrats, entre còmics i amargs, de la vida moderna, escrits amb un estil tan rigorós com desvergonyit que la crítica ha qualificat de turbulent, descarat i ple d’enginy.

Empar Moliner tiene un don para detectar el absurdo y La colaboradora es un retrato perfecto del mundo en el que vivimos, con todas sus verdades, mentiras, miserias y grandezas. Bueno, tal vez más me

Si hi ha una virtut que sobresurt, de les moltes que té Empar Moliner, és la mirada irònica, distanciada però tendra, de l'escuma dels dies. Les quaranta cròniques d'aquest llibre recullen la visita a un tirador de cartes per esbrinar la supervivència de la llengua catalana, l'anada a un convent on es lloguen minyones sud-americanes, un dinar en un menjador per a pobres o la contractació d'un refugi atòmic. L'ull escrutador de Moliner hi transita amb l'alegria vital de qui no es deixa vèncer per l'adversitat ni l'absurd, o de qui creu que el millor conjur per a la dissort és l'humor.

Si hay una virtud que sobresale, de entre las muchas que tiene Empar Moliner, es esa mirada irónica, distante pero tierna, de la espuma de los días. Las cuarenta crónicas de este libro reúnen la consulta a un adivino para averiguar la supervivencia de la lengua catalana, la visita a un convento donde se alquilan empleadas latinoamericanas, un almuerzo en un comedor social o la contratación de un refugio atómico. El ojo escrutador de Moliner transita por estas páginas con la alegría vital de quien no se deja vencer por la adversidad ni el absurdo, o de quien cree que el mejor conjuro para la desdicha es el humor.

Cronista aplaudida de les nicieses de la vida moderna, Empar Moliner ha anat bastint una obra narrativa hilarant en què els tics i les manies són sacsats en una coctelera amb gel picat, una mica d'angostura i alcohol blanc molt sec. Guspirejants, hilarants i tristíssims, els relats que ens ofereix en aquesta nova entrega passen revista a la vida privada i les catàstrofes a punt d'esclatar que l'amenacen.

Estos cuentos retratan como pocos los males de nuestra época. Con lucidez y sarcasmo, muestran hasta qué punto son habituales las difi cultades para afrontar el absurdo, para vivir sin temor e in

Premi Mercè Rodoreda 2015.El llibre més àcid i savi d'Empar Moliner, Sílvia Soler Només algú amb l’instint narratiu, l’agilitat i l’humor d’Empar Moliner podia haver escrit un llibre com Tot aix

Cronista aclamada de las necedades de la vida moderna, Empar Moliner ha ido construyendo una obra narrativa hilarante en la que los tics y las manías se agitan en una coctelera con hielo picado, algo de angostura y alcohol blanco muy seco. Centelleantes, comicos y tristisimos, los relatos que nos ofrece en esta nueva entrega pasan revista a la vida privada y sus catastrofes agazapadas.

Nomes algú amb l& x02019;instint narratiu, l& x02019;agilitat i l& x02019;humor d& x02019;Empar Moliner podia haver escrit un llibre com Tot aixo ho faig perque tinc molta por, una joia literària que