FRANCESC TORRADEFLOT

Diu que eren un ateu, un catòlic, un protestant, un jueu, un musulmà i un monjo zen que un dia van decidir riure's d'ells mateixos i del que representaven. Sabien que era un exercici perillós, perquè podien atemptar contra el més íntim i sagrat de cadascun ells, així doncs van arribar a un pacte; cadascú explicaria acudits de la seva pròpia religió. Van començar, aleshores, a explicar-se acudits i es trencaven de riure. Es van adonar que, rient, tothom era igual; a tots se'ls relaxaven els músculs facials, tots notaven un papalloneig frenètic a l'estomac, que els pulmons s'oxigenaven i que els lacrimals treballaven amb alegria, i per sobre de tot, quan acabaven de riure i es feia aquell silenci sanglotant, tot es veia més clar, es pensava millor i els ajudava a treure ferro als assumptes que els amoïnaven. En el riure, van trobar la seva divinitat. Excepte l'ateu, és clar.

Aquest llibre pretén ser una obra de referència, un instrument de consulta necessari per a totes aquelles persones i colálectius que s`interessen per qüestions com ara l´estudi de les tradicions religioses i de les seves relacions mútues o l´observació i l´anàlisi del paper de les religions en les societats i en la construcció d´una comunitat humana en pau, justa i sostenible. Vol ser també una obra de referència per als qui s´interessen pel paper renovador i d´orientació ètica que duen i duran a terme cada cop més les diferents tradicions religioses. En aquestes pàgines hi ha la debilitat, però també i sobretot la força del consens entre polítics, líders religiosos, mestres espirituals i persones de bona voluntat en favor d´una cultura de la pau i d´un consens que respecti la diversitat sense eliminar la identitat pròpia.

Este libro pretende ser una obra de referencia, un instrumento de consulta necesario para todas aquellas personas y colectivos que se interesan por cuestiones como el estudio de las tradiciones religiosas y de sus relaciones mutuas, la observación y análisis del papel de las religiones en las sociedades y en la construcción de una comunidad humana en paz, justa y sostenible, así como el papel renovador y de orientación ética que en ella ejercen y ejercerán cada vez más las diferentes tradiciones religiosas. En estas páginas aparece la debilidad, pero mucho más la fuerza del consenso entre políticos, líderes religiosos, maestros espirituales y personas de buena voluntad en favor de una cultura de paz, un consenso que respete la diversidad sin eliminar la propia identidad.Dar a conocer los documentos recogidos en este volumen es un paso importante en la edificación de una cultura de la paz brotada de la ética, de la estética y de la espiritualidad de las diferentes tradiciones religiosas de la humanidad, que son patrimonio de todos.

«Una religió sense mística es redueix a una ideologia més o menys convincent, a una institució més o menys útil, tot abdicant de la seva funció, que és la d'instruir un camí personal de salvació.» Ho subratlla Raimon Panikkar, que insisteix a parlar d'una mística que no és «ni una especialitat ni un privilegi d'uns quants», sinó que «pertany a la mateixa naturalesa de l'home». Lluny, doncs, d'associar-la a una idea de refugi i evasió, els coautors de Mística i diàleg interreligiós ens conviden a valorar la mística com una experiència lligada a la quotidianitat sense defugir els grans problemes de la humanitat. Són evidents els vincles entre mística i diàleg interreligiós: «Allà on hi ha místics de diferents tradicions religioses en diàleg, aquest diàleg és més fluid, més sincer, més profund, més obert», apunta Francesc Torradeflot. Ho demostra aquest llibre, fruit d'una conferència internacional sobre mística i diàleg interreligiós celebrada a Barcelona l'any 2002. La vintena de participants que hi van prendre part fan les seves aportacions mitjançant l'exercici del diàleg en viu —recollit per Ignasi Boada en el capítol central, «Converses espirituals»— i a través de l'escriptura —amb la ponència inaugural de Raimon Panikkar, les autobiografies espirituals dels protagonistes del diàleg, i el text final de Xavier Melloni.

Dicen que había un ateo, un católico, un protestante, un judío, un musulmán y un monje zen que un día decidieron reirse de sí mismos y de lo que representaban. Sabían que era un ejercicio peligroso, porque podian atentar contra lo mas intimo y sagrado de todos ellos, asi que llegaron a un pacto: cada uno explicaria chistes de su propia religion. Empezaron, entonces, a contarse chistes y se partian de risa. Se dieron cuenta que, riendo, todos eran iguales; a todos se les relajaban los musculos faciales, todos notaban mariposas freneticas en el estomago, que los pulmones se oxigenaban y que los lagrimales trabajaban con alegria. Y por encima de todo, cuando acababan de reir y se hacia el silencio, notaban que todo se veia mas claro, que se pensaba mejor y que le sacaban hierro a los asuntos que les preocupaban.En la risa encontraron su divinidad. A excepcion del ateo, por supuesto.

Religion