Lluís Quintana Trias

Joan Maragall (1860-1911) es autor d una abundant obra teorica i crítica, molt apreciada pels seus contemporanis, potser fins i tot mes que els poemes. El llibre es un estudi sobre aquesta obra teorica a traves, principalment, de la lectura de dos escrits seus: "L Elogi de la Paraula" i "l Elogi de la Poesia".

Durant molt temps, Joan Maragall (1860-1911) va ser el poeta de l'amor fidel i dels paisatges catalans. Encara ara, per a molta gent, nomes es un nom de carrer a molts pobles del país, el protagonista d'innombrables plaques i lapides i baixos relleus amb una vaca cega, i uns poemes per memoritzar a les escoles. Pero els nombrosos estudis que s'han anat realitzant han permes descobrir, tambe, un poeta amb un mon imaginatiu poderos i un periodista que, mostrant una consciencia civica impressionant, va tenir un pes innegable a la seva societat. Creiem, de tota manera, que encara hi ha aspectes d'aquest autor que queden per coneixer i amb aquest llibre volem contribuir-hi. Ho fem a traves de textos escrits per contemporanis que el van tractar: amics com Antoni Roura; joves admiradors que esdevindran autors importants dins del canon de la literatura catalana com Josep Carner o Josep M. de Sagarra, o autors incipients que abandonaran la seva carrera literaria, pero que es consideraran sempre deixebles seus, com Gaziel, Josep Pijoan o Francesc Pujols. I, es clar, Clara Noble, la seva dona.

La primera vegada que algú s?embarca cap a Mallorca, sempre troba un espontani que li diu, amb cara de circumstàncies, que «les illes ja no són el que eren», amb una mica de sort, potser diu «ses ill

El franquisme va vexar els vençuts de la Guerra Civil i milers d'innocents van ser perseguits; la transició a la democràcia va tractar els uns i els altres amb indiferència. Aquests menyspreus no han estat sense conseqüències a la nostra democràcia. Alguns han clamat contra la impunitat en què viuen els franquistes, pocs han intentat saber què havia passat amb les víctimes. Contra els qui argumenten que només el rancor i la nostàlgia mouen els qui volen recordar el passat, reclamem poder escoltar els qui havien estat perseguits, torturats, empresonats…, perquè només fent-nos càrrec del seu dolor podrem dignificar el present i enfortir la democràcia.

En El instante recuperado, Lluís Quintana Trias se fija en un tipo de recuerdos con unas características propias: son inesperados, no se buscan voluntariamente y tienen una fuerza evocadora intensísima. Nos situamos frente a una memoria que posee una fuerza perturbadora porque sabe como suscitar recuerdos cuando no se lo pedimos y, a veces, en momentos muy inoportunos, recuerdos que surgen del pasado, se superponen a todos los demas recuerdos y llegan a nosotros intactos: este poder es una de las razones de ser de la literatura. La memoria involuntaria, que Marcel Proust hizo famosa gracias al conocido episodio de la magdalena, es un fenomeno psicologico que ha tenido una repercusion especial en la cultura del siglo XX. Este libro estudia su presencia en la literatura, la pintura y el cine. Contrapone la memoria involuntaria a otros fenomenos psicologicos como la reverie (o ensueño) o el deja vu, y al situarlos en el contexto de la literatura occidental, se hace comprensible que todos ellos provienen de una tradicion que ha tratado de dar cuenta de algunos aspectos no siempre muy comprendidos de la naturaleza humana. Se trata de un ejercicio de literatura comparada asociado a la memoria en la historia de la literatura, de Goethe a Rousseau, de Leopardi a Nietzsche, de Maragall a Joyce, de Proust a Walter Benja...

El 18 de julio de 1573 Veronese compareció ante la Inquisición acusado de herejía por una pintura de la santa cena. La acusación, que denunciaba la presencia de elementos profanos en un cuadro religioso, ponia sobre la mesa el debate sobre la interpretacion de las escenas biblicas. Obligado por las circunstancias, pero empujado por la astucia, Veronese encontro una salida con un procedimiento inusual en la epoca: titular el cuadro Cena en casa de Levi, remitiendose a un episodio menor de los evangelios, de modo que la blasfemia se diluia. Asi, por la magia del texto escrito, el cuadro cambiaba totalmente de sentido sin retocar nada de lo que se representaba en el. En el siglo XIX, esta colision de Veronese con la Inquisicion se convirtio en un modelo del enfrentamiento entre el artista y el poder eclesiastico, lo cual permitia abordar el dialogo entre lo sagrado y lo profano. Ahora sabemos que la solucion que Veronese hallo para satisfacer a los inquisidores significo una innovacion a la hora de resolver los conflictos dogmaticos con la Iglesia, ademas de un cambio sustancial en el ambito de la interpretacion artistica.

El 18 de juliol de 1573 Veronese va comparèixer davant la Inquisició acusat d’heretgia per una pintura del sant sopar. L’acusació, que assenyalava la introducció d’elements profans en un quadre relig