Montserrat Garcia Ribas

Escriu poesia des de finals dels anys noranta. Ha publicat els poemaris: Com l'últim joc de mai (Palma, Moll, 2010, XXV Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomas de Santanyí) i Luz fue (Girona, Curbet Edicions, 2014, Premi Vila de Martorell de Poesia en castella 2013), així com el llibre L'Agrícola Regional, SA: més de 100 anys al servei del Santuari de Montserrat (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2016). Col·labora en les revistes digitals de cultura Núvol i Llavor Cultural amb articles de crítica literaria, sobretot de poesia. Té estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, Psicologia i Magisteri. Viu a Manresa.Com escriu el poeta Roger Costa-Pau en l'epíleg, "amb Les harmonies fragils Montserrat Garcia Ribas continua temptant-nos amb fervor a provar de descobrir tot l´estenall de silenci -posem-hi que abissal, extenuant, enigmatic i revelador al mateix temps- que es pot arribar a fer sentir entre allò dit i allò que no es diu. Una poesia escrita des del despullament i amb la paraula descarnada i alhora plena de semences". Una esquerda emmarca un univers fet d'imatges i versos trencats que passen davant dels ulls com els fotogrames d'una pel·lícula en blanc i negre. Mirem i som mirats, i el repte suprem és aconseguir dir la fragilitat de la vida i l'amor des de l'essència mateixa del llenguatge, a través d'una doble mirada, des de dins i des de fora de l'escena alhora, com en un joc de miralls. De vegades, no hi ha res més fragil que un cos nu davant del mirall, un cos a la intempèrie de les paraules entre silencis blancs. Després de l'essencialisme extrem del primer llibre, Com l'últim joc de mai, Montserrat Garcia Ribas va un pas més enlla obrint la mirada i ens ofrena un cant a l'amor amb poemes que sacsegen amb la seva fragilitat.

Com l'últim joc de mai s'inscriu dins la tradició poètica de la paraula i el silenci; una poesia que posa la paraula com a centre, amb la seva solitud essencial, envoltada de silencis. Paraula que remet a l'origen del llenguatge; paraula al desert, errant i sempre fora de si mateixa, que és alhora paraula sagrada i paraula del cos. Una poesia que intenta recuperar la innocència de la paraula originària, sempre nova, sempre descoberta per primera vegada.