Paola Predicatori

Després de la mort de la seva mare, Alessandra torna a classe decidida a passar desapercebuda per evitar la compassió dels companys. Per això tria seure al costat d'un noi, Gabriele, a qui anomenen Zero, la nul·litat, amb el desig que tots la ignorin com fan amb ell. Però Zero és més interessant del que Alessandra podia intuir; és un jove hàbil amb el dibuix, apassionat i atent. Sense adonar-se'n, un sentiment indefinible va prenent forma entre les parets de l'aula i el soroll de la mar a l'hivern, fonaments d'una història simple i complicada alhora. I és que Alessandra, amb la ment clara i nítida quan recorda la seva mare, se sent confusa quan mira de conèixer els seus propis límits. Precisament és la veu de la jove −aspra quan relata el present, però dolcíssima quan evoca el passat− la que ens acosta una història d'amor tan maldestra i incerta com tendra i suggeridora.

Ascanio està cansat. Dels seus amics, dels seus pares separats, de tot, i en canvi, no vol que res canviï. Quan a l'institut coneix a Adele, els records amenacen el seu món tranquil, tirant per t

Una historia dura y envolvente, capaz de mostrar que la suma de dos ceros no es cero, sino dos. A sus diecisiete años, Alessandra ha vivido una de las experiencias más dolorosas: el cáncer se ha llevado a su madre y ahora se encuentra entre la aceptacion de una perdida insoportable y un agudo sentimiento de abandono. Al reincorporarse a la escuela, en un impulso se sienta en el ultimo pupitre junto a Gabriele, ese chico al que todos los alumnos llaman Cero: cero palabras, cero estilo, cero notas. Un tipo silencioso, solitario e ignorado por todos, el gran perdedor de la clase, aunque el no parece darse por aludido. Alessandra se convierte asi en la nueva habitante de Cerolandia, el pais de la nada, de las sombras, del olvido. Cero acoge a Alessandra con una indiferencia que ella agradece, aunque, poco a poco, esa indiferencia va suscitando en ella una curiosidad tan irresistible como insidiosa, pues interfiere en su dolor y llama a la puerta de su obstinada soledad.Cero es, por supuesto, mas interesante de lo que parece, con su eterno mutismo, sus repetidas e inoportunas ausencias y un notable talento para el dibujo. Asi, inesperadamente, el vinculo que se crea entre los dos, un extraño pacto tacito de amistad, va mas alla de la atraccion romantica y,