Lucia Pietrelli (Itàlia, 1984) va estudiar literatura entre Pisa, Madrid i Barcelona i ara fa uns anys que resideix a Mallorca. Ha publicat els poemaris Fúria (Documenta Balear, 2010), Violacions (Moll, 2011), Esquelet (Pagès Editors, 2013), Mort d’un Aviador Tartamut (AdiA, 2013), Ortigues (AdiA, 2015) i V (Cafè Central, 2016); i les novel·les Nissaga (Moll, 2013), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Cadenes (Edicions 62, Premi Joanot Martorell de narrativa 2015). També és obra seva la peça teatral Irene i la terra adormida, estrenada al Teatre Principal de Palma al novembre del 2018. La seva última novel·la, Lítica (Males Herbes, 2019), va guanyar el premi Lletra d’Or.
Recibe novedades de LUCIA PIETRELLI directamente en tu email
La mort va abandonar l’illa de Deimos quan la Laia era un nadó, i des de llavors els
habitants de La Pedrera viuen per sempre, arrossegant-se en una vida eterna que és pura resignació, repetició, av
La vastitud son tres escriptors insta lats davant un horitzo, el Delta de 1'Ebre. Alla componen tres relats al llindar de l'obsessio, que els encamina cap a soledats futures. Alber
Ara crec en la imperfecció Entre sòlid, líquid i gasós, on sobreviu la fissura de l'estat lliure? Quin resisteix en sentit i constància? Entre mal·leable i dur, on s'instal·la l'asfíxia? L'escultura a la taula: sencera, impertorbable, impassible. De metall, amb una aurèola ferrosa. Jo davant d'ella: un riu al cos, anatòmicament aquàtica, òrgans com peixos. Vessava, però no m'expandia. M'atabalava en la incomunicació, m'omplia d'aigua, no m'ofegava. Era la llei del contrapàs? L'inrevés de la correspondència? Perdia l'esquelet i ja no sabia què era un os. Un pensament? El principi d'una estructura? Un pronom? Una torsió de la matèria? Diuen que la matèria gris, la que pensa, és greix. Si en mi existia una pretensió era la de ser dura, no la de durar.
Tot passa —i no passa— en un poble que podria ser qualsevol poble, en un temps que podria ser qualsevol temps. La narradora d'aquesta història s'emmiralla en la seva germana gran, a qui contempla com si fos un paisatge. Creix a la seva ombra, però també dins la seva llum, perquè l'altra té un secret i un munt de paraules que només li pertanyen a ella. Això engendra tensió entre les dues, una violència silenciosa que va envaint tota la casa i s'infiltra en les relacions d'una família feta de dones. La germana gran té una parella, en Gael, amb qui tot es comença a pansir. Alhora descobreix el Noi de Marès, una escultura amagada al mig del bosc que li desperta la possibilitat d'una altra mena d'amor. Perquè la roca té el privilegi de la constancia, cap consciència no la taca, cap pensament no la destorba i, en definitiva, no esta condemnada a la precarietat d'un cos de carn i ossos. Lucia Pietrelli construeix una novel·la elegíaca de manera personalíssima, amb una obsessió clínica pel detall i una gran habilitat per a projectar idees torrencials. El lector tardara molt temps a oblidar les imatges i les reflexions filades al llarg d'aquesta novel·la.