Ricard Creus

Aquest nou recull de poesia amatoria de Ricard Creus aplega una seixantena de poemes que conformen quatre parts o llibres: "Fruites del temps collides amb desgana", "Poemes d'amat i amant", "7 cançons d'amor i tot" i "Deixant d'amor", a mes d'una poetica introductoria, les endreces de cada part o llibre i un text, "Agraiments d'ara, com a epileg", que tanca aquest completissim volum, il·lustrat, a mes, per un magnific dibuix d'Esther Boix.Per aixo m'il·lusiona aquesta edicio d'ara que, en preparar-la, m'ha dut tants records adormits sota la capa feixuga dels dies, records de tots aquells amb qui havia lluitat per tantes causes nobles que amb el transcurs dels temps s'han esvait. Pero, sortosament, algunes perduren o reneixen del passat que, si s'ha viscut intensament i de veritat, sempre es present.De l'epileg del llibre.

Ricard Creus no ha escrit mai cap poema sense la consciència clara de l’existència de l’altre, fins i tot en els poemes més pretesament personals. Per aquesta raó la seva poesia és sempre humana, càl

"Així titularia jo el llibre de Ricard Creus: 36 poemes a partir del 36. No és el meu llibre de poemes, és cert per tant no sóc jo qui li ha de posar títol, a més, 36 poemes a partir del 36, té l'avantatge que es pot escriure tot en minúscules, que és una cosa que a en Ricard Creus li deu agradar molt. Jo diria que Ricard Creus ha escrit sense majúscules, i amb tanta traça ha escollit les paraules que semblen nascudes de tu mateix, lector, a mesura que avances en la lectura. Sempre llegim creant de nou les coses que ens diuen, sempre escrivim sobre les lletres escrites, i de tant en tant, ens sorprèn una lectura nítida, aquella lectura en què el dibuix de les nostres paraules coincideix amb el dibuix de vocals i consonats impreses. Això ens passa, als lectors apassionats de versos que fan els altres, quan una última veritat que només podia ser dita amb aquell vers, sense ni una síl·laba més o una síl·laba menys, ens ve a trobar, sobreixint del tot del llibre, com per exemple els versos: Qui va guanyar no m'estimava, ho vaig anar sabent de mica en mica, perquè no es tracta sols del que diuen els versos, això de fet ja ho sabíem: és precisament que es pugui dir, del tot, rigorosament, en aquests versos. Maria-Aurèlia Capmany"

Algú abandona un gat a la muntanya. La bestiola a poc a poc va rondant una masia. Hi viu un matrimoni gran. El gat desperta una sensibilitat especial en els estadants de la casa i acaba guanyant-se la seva estimació. Ara ja no és un gat, és el Mixi. Un nét de la parella, en Joel, tindrà un paper important en l'inici d'aquesta relació.

En un poble avorrit i ensopit sinstalála el circ dEl Gran Miquel. La funció resulta un èxit, però arriba un dia que els comediants se nhan danar. Ara, tant els del poble com els del circ saben que� s