Serguéi Dovlátov

El libro más celebrado de Serguéi Dovlátov se recrea en el escaso contenido de la maleta que lo acompañó en su exilio.Cada uno de los inútiles objetos que constituyeron su único patrimonio nos conduce a un lugar memorable de su biografía. Mago del estilo, Dovlátov entrega aquí lo más parecido a un canon de su escritura. Preciso, despojado e irónico, el resultado es un recorrido personalísimo por algunos avatares de su vida, tanto como un índice tragicómico del tejido espiritual, social y político de la URSS. La engañosa liviandad de su prosa, su disposición para reírse de sí mismo y su extraordinaria capacidad para el retrato humano han convertido a Serguéi Dovlátov en uno de los grandes maestros de las letras rusas de la segunda mitad del siglo xx.

«El hombre tiene al enemigo en casa», sanciona el autor emergente Dovlátov. Se arriesga así a penetrar en el misterio de sus orígenes, encadenando las crónicas de cuatro generaciones surcadas por una

En "El compromís" Dovlatov regurgita la seva etapa com a periodosta orgànic en diversos diaris i emissores locals de Tallinn, Estònia, fins que &

La zona és la primera obra traduïda al català de Serguei Dovlàtov, un dels escriptors russos més virtuosos i estimats del segle XX. Amb la seva prosa lacònica i les seves observacions lapidàries i tragicòmiques sobre l'existència, Dovlàtov ens ofereix en La zona un punt de vista inèdit en l'anomenada literatura concentracionària, tan fèrtil en les lletres russes: el del vigilant enfront del pres, el del botxí enfront la víctima. Però a diferència de Soljenitzin, que creia que els camps polítics eren l'infern, Dovlàtov, vigilant en un camp penal, creia que l'infern viu dins nostre, i que només l'absurditat del sistema soviètic l'havia col·locat en una banda del reixat i no en l'altra. Ja en el seu exili nord-americà de Queens, Dovlàtov reconstrueix La zona a partir de fragments microfilmats que li arriben des de Rússia, alhora que hi afegeix una valuosa correspondència amb el seu editor sobre la vida i les servituds de l'escriptura, que per a ell eren inseparables. El resultat és una obra imprescindible, on l'autobiogafia, el gènere epistolar i la ficció es fonen per il·lustrar-nos el que va escriure Vassili Grossman; que l'única cosa que Rússia no ha conegut en els seus mil anys d'història és la llibertat. Serguei Dovlàtov va néixer el 1941 a la ciutat russa d'Ufà i va morir quasi cinquanta anys després a Brooklyn víctima de l'alcoholisme. Entremig el van expulsar de la universitat, va treballar de vigilant en un camp de treball (experiència que descriu a La zona), va estar a la presó, va fer de periodista, de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin. Vivències que traslladaria al paper en títols com L'estrangera, Els nostres, La maleta o El compromís. A finals dels anys setanta les autoritats soviètiques el van "convidar" a abandonar el país, i va ser en el seu exili americà quan va rebre el reconeixement que es mereixia, amb la publicació dels seus relats a The New Yorker i amb exitoses edicions en rus de la seva obra. Serguei Dovlàtov és un dels autors més estimats pels lectors russos, fins al punt que moltes de les seves observacions lapidàries han esdevingut part del llenguatge popular.

Dovlátov profundiza y desgrana anécdotas sobre la intrahistoria de la literatura rusa contemporánea y el oficio de escritor.A finales de los años setenta, una «heroica francesa» logra sacar de la URSS, oculto en un microfilm, el germen de la novela que acabará siendo Oficio. Dovlátov retrata con su habitual socarronería la censura oficial del aparato soviético y la oficiosa de las decenas de editoriales y publicaciones que rechazan sistemáticamente sus escritos. Ante el veto para ejercer el deseado oficio de novelista, Dovlátov abraza con pasión el de periodista, primero en Tallin y, tras su emigración, en Nueva York, donde deja pasar los días tirado en un sofá y trata de poner en pie un semanario para judíos, mientras alcanza por fin reconocimiento internacional como literato. El escritor pasa revista, indulgente pero incisivo, conciso y atendiendo a la música de las palabras, a todo un abanico de personajes y situaciones aberrantes, tanto en Rusia como en su patria adoptiva, sin olvidarse jamás de hacer mofa de sí mismo, su mejor personaje.

EL PARC

En 1981, un simposio convoca en Los Çngeles a los agentes culturales de la emigración. Enviado para cubrir el evento, un escritor frustrado descansa en el hotel cuando alguien llama inesperadamente a la puerta: es su amor de juventud. Tan fertil como "Los nuestros", tan mordaz como "Oficio", tan personal como "Retiro", el ultimo libro de Dovlatov antes de su prematura muerte reune a la Rusia del exilio para hablarnos de amor. Y no de un amor cualquiera, sino del amor idiota, en caida libre, un amor inmortal y enemigo frente al que nos descubriremos peores y capitulando, y frente al que solo cabria oponer "una pizca de absurdo".

Quan Serguei Donatovitx Dovlàtov va aconseguir marxar a Occident, cada emigrant tenia dret a emportar-se només tres maletes de la Unió Soviètica. Ell en va tenir prou amb una. Gairebé deu anys després, ja instal.lat a Nova York, Dovlàtov es retroba amb aquesta maleta, intacta, oblidada al fons d'un armari. A dins hi ha vuit objectes, cadascun amb una història al darrere. Vuit històries que formen un autoretrat d'un dels escriptors russos més originals i estimats del segle XX. Amb una economia de mitjans sorprenent i un instint finíssim pel ritme i la paraula justa, Dovlàtov ens ofereix a "La maleta" els records, sovint regats amb massa vodka, de la seva quotidianitat a la Unió Soviètica. Uns relats que serveixen per entendre fins a quin punt la tragicomèdia i l'absurditat poden explicar les misèries i les grandeses de les nostres vides.

"Un amor infeliz, deudas, matrimonio, labor creativa, conflicto con las autoridades. Y por añadidura, como quería Dostoyevski, cierto horizonte trascendental". Estas pocas líneas describen escuetamente la situacion del autor durante su retiro ("espiritual") en Mijailovskoie, una suerte de parque tematico en honor a Pushkin que se convierte, en manos de Dovlatov, en otro descacharrante y estremecedor jalon de su obra narrativa. De Serguei Dovlatov (1941-1990) se ha dicho que "por si solo, ha inventado el idioma que los rusos hablan en la actualidad". Su estilo conciso y antiliterario, su hondura, su humor y su desconcertante habilidad para analizar, con mirada piadosa, los absurdos que rodearon su azarosa vida lo han convertido en un clasico contemporaneo.