Todo sobre Amàlia

Quantes coses sap una mare? Quantes en calla, quantes en diu, en quantes coses menteix? Mentre les mares viuen, els fills som fills per sobre de tot. Pengem de les nostres mares com l’escalador del seu mosquetó, no importa l’edat, no importa la distància. Si fins a la seva mort manen els seus gens, després de la seva mort mana l’absència. «Si la mare em veiés…», «La mare estarà rient, segur», «Què pensaria la mare d’això?». Parlem amb elles quan ningú ens veu, perquè sabem que hi són, encara que no les vegem. Sabem que són eternes.

La tarda en què en Fer, l’Emma i la Sílvia porten a urgències la seva mare, pel que sembla per una lleu infecció, no imaginen que la vida ha disposat per a ells un escenari totalment inesperat. Després del breu ingrés, el paisatge familiar és un altre: els tres germans es converteixen a la força en fills i cuidadors mentre es preparen per a la possible orfandat que potser deixa un ésser tan excèntric i insubstituïble com l’Amàlia.