Poques coses com la cuina, com la manera de preparar un plat i la llista d’ingredients que s’hi barregen, són capaces d’oferir-nos, d’una manera incontestable, la sensació de "sentir-nos com a casa". Un fenomen que experimentem quan viatgem pel món i podem contrastar amb els fogons de casa. O quan anem a una casa on no hem estat mai i ens encarem amb gustos que se’ns fan estranys, que no tenim enregistrats a la nostra "enciclopèdia culinària", en la memòria de la nostra experiència amb el menjar. L’herència culinària, doncs, confronta amb la novetat i la sorpresa i en aquest punt els subjectes podem optar per restar en el terreny del conegut o deixar-nos seduir, també, per un joc inexplorat. Proposem, així, una cuina basada en l’element clàssic: la cuina apresa dels grans gastrònoms i cuiners de després de la revolució, hereus de l’antic règim i de la cuina aristocràtica i diferenciadora, i creadors de la cuina burgesa en època de la República. Una cuina que encara avui és referència d’escola. Tampoc no oblidem l’element tradicional: la cuina de la terra que prové del producte propi de cada estació de l’any i amb ell, tota la càrrega afectiva i cultural que viu dins de cadascun de nosaltres. Abundant en les festes i escassa en el diari, és una cuina generosa i sincera que ofereix tot allò que té a l’abast. Hi ha un tercer element, l’innovador, producte de l’estudi, la imaginació i l’aprofundiment en la combinació de gustos del cuiner, fins ara impensables o agosarats. I, per últim, referim-nos a l’element multicultural: la cuina recollida de viatges i veïnatges. La cuina de països amb els quals ens relacionem d’acord amb les coordenades d’un món definitivament globalitzat i del qual recollim els trets propis de cadascun perquè el gust, com cap altra cosa, els identifica. Passem, doncs, del restaurant a casa.