Un delicioso volumen en el que las imágenes de Madoz dialogan con la poesía
de Brossa
Fotopoemario
es el resultado de un esfuerzo conjunto entre el poeta Joan
Brossa y el fotógrafo Chema Madoz. Ambos, desde la palabra el primero y
desde la imagen el segundo, demuestran que, si bien una imagen puede valer
más que mil palabras, un poema a su vez puede ofrecernos una gran imagen.
Joan
Brossa (Barcelona, 1919 1998) no entendió nunca de géneros: prefirió
frecuentarlos todos para crear su propio concepto de poesía. Solo en él es
posible que convivan surrealismo, sencillez, compromiso y humor.
Chema Madoz
(Madrid, 1958) ha logrado seducir tanto a la crítica especializada
como al gran público, algo que muy pocos logran. Se vale de figuras literarias
(analogías, metáforas, paradojas…) para crear un discurso artístico que es
fotografía, escultura y poesía. Madoz altera nuestra percepción inmediata
creando una realidad diferente en la que el espectador participa e interpreta.
Premio Nacional de Fotografía en el año 2000, fue el primer fotógrafo español
vivo al que el Museo Reina Sofía dedicó una retrospectiva.
Ficha técnica
Editorial: La Fábrica Editorial
ISBN: 9788418934377
Idioma: Catalán
Número de páginas: 96
Encuadernación: Tapa blanda
Fecha de lanzamiento: 14/09/2022
Año de edición: 2022
Plaza de edición: España
Colección:
Blow Up
Blow Up
Alto: 22.0 cm
Ancho: 14.5 cm
Especificaciones del producto
Escrito por Joan Brossa
Poeta en el més ampli sentit del mot, Joan Brossa (1919-1998) escriví poesía en estrofes tradicionals, poesia quotidiana, proses circumstancials i poètiques, teatre, guions de cinema, poesía visual i poesía objectual. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts. Començà a escriure durant la guerra civil, però fou mentre feia el servei militar que es llençà a l'experiència d'escriure imatges hipnagògiques. Ja a Barcelona, conegué J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, gràcies als consells dels quals els seus primers llibres, La bola i l'escarabat (1941-43) o Fogall de sonets (1943-48), guanyaren en elaboració i retòrica. En la mateixa línia neosurrealista, escribí Romancets del Dragolí (1948) i començà la seva trajectòria teatral, segurament per la necessitat d'introduir acció i moviment als poemes. Participà en la realització de la revista Algol, llavor del que seria Dau al Set i escriví proses com el recull Proses de Carnaval (1949) o la pseudonovel·la Carnaval escampat o la invasió desfeta (1949). A partir de 1950, la seva poesia experimentà un tomb cap al compromís social i hi hagué un interés conceptual, que desenvolupà a partir dels anys seixanta (Poemes civils, El saltamartí). Paral·lelament, inicià experiències de poesía visual i objectual, que l'aconduirien cap al món de la plàstica. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants: Tàpies (El pa a la barca, Novel·la), Miró (Oda a Joan Miró i Tres Joans), Perajaume (El bosc a casa), etc. En el camp teatral, els anys seixanta representen la intensificació d'accions-espectacle o altres gèneres parateatrals. A partir de la sorpresa que va suposar Poesia Rasa (1970) i els sis volums de Poesía escènica (1973-83) Brossa s'anà imposant com una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, alhora que començava a ser reconegut internacionalment com a artista plàstic. Des de la primera exposició antològica a la Fundació Miró al 1986, les exposicions i la confecció d'objectes es convertiren en una constant per ell. En els seus últims llibres es constata una continguda i emotiva reflexió sobre la vida i la mort, plena de digressions i serenitat. Joan Brossa ha estat reconegut pel premi Ciutat de Barcelona 1987, la medalla Picasso de la Unesco 1988, el Premi Nacional d'Arts Plàstiques 1992, Premi Nacional de Teatre de la Generalitat 1998, entre altres.