L ARMARI: TRES PECES DE TEATRE NO MODERN

Aquestes tres obres de teatre que presentem al lector català, L''armari, Aoi i El ventall d''Hanjo, formen part del repertori de peces de teatre no contemporani sorgides de la ploma audaç de l''escriptor japonès Yukio Mishima (1925-1970). El no és avui dia, fins i tot malgrat l''esforç renovador de Mishima, una relíquia del passat, mancada d''un públic actual teatralment inquiet i innovador. D''origen popular, el teatre no va esdevenir progressivament un senyal d''erudició i d''elitisme. Però la restauració Meiji, amb la revolució cultural que va aportar al Japó, arracona del tot el nô. Només una llunyana semblança amb l''òpera europea en va salvaguardar la memòria. Mishima va ser més original i menys inclinat a l''autoodi que molts deIs seus contemporanis. Sense deixar-se entabanar pels colors i les formes superficials del vell nô, va saber endinsar-s''hi fins a arribar-ne al moll de l''os i oferir-nos una escriptura nova d''una aposta literaria antiga i desgastada per l''ús. El Japó del segle XX de Mishima ja no era el Japó deIs segles XIV i XV de Kanami i Zeami, els il·lustres fundadors del nô. Tots aquells mites i déus que habitaven els cels deIs homes antics, Mishima els retorna al lloc on l''home modern els ha sabut finalment reconèixer, al seu interior. Els contradictoris sentiments i accions deIs personatges són, com els déus i els fantasmes de l''antigor, la veu sorprenent i terrible que els habita.

Aquestes tres obres de teatre que presentem al lector català, L''armari, Aoi i El ventall d''Hanjo, formen part del repertori de peces de teatre no contemporani sorgides de la ploma audaç de l''escriptor japonès Yukio Mishima (1925-1970). El no és avui dia, fins i tot malgrat l''esforç renovador de Mishima, una relíquia del passat, mancada d''un públic actual teatralment inquiet i innovador. D''origen popular, el teatre no va esdevenir progressivament un senyal d''erudició i d''elitisme. Però la restauració Meiji, amb la revolució cultural que va aportar al Japó, arracona del tot el nô. Només una llunyana semblança amb l''òpera europea en va salvaguardar la memòria. Mishima va ser més original i menys inclinat a l''autoodi que molts deIs seus contemporanis. Sense deixar-se entabanar pels colors i les formes superficials del vell nô, va saber endinsar-s''hi fins a arribar-ne al moll de l''os i oferir-nos una escriptura nova d''una aposta literaria antiga i desgastada per l''ús. El Japó del segle XX de Mishima ja no era el Japó deIs segles XIV i XV de Kanami i Zeami, els il·lustres fundadors del nô. Tots aquells mites i déus que habitaven els cels deIs homes antics, Mishima els retorna al lloc on l''home modern els ha sabut finalment reconèixer, al seu interior. Els contradictoris sentiments i accions deIs personatges són, com els déus i els fantasmes de l''antigor, la veu sorprenent i terrible que els habita.