CATALÁN

Les cançons tristes ja no parlen de mi

(0)
¡Últimas unidades!
-5% de dto. exclusivo web
Recíbelo el lunes 30 de noviembre.

Sinopsis

El que comença com una fugida, acaba sent la millor manera de tornar.

«I així és com una surt de casa seva cap al Camino. Estrenant sabates i amb l'antidepressiu a la motxilla de l'institut».

La Joana ha tocat fons. No només perquè s'ha quedat sense pis, sense feina i sense parella en plena trentena, sinó perquè ha entrat en aquella foscor on res sembla tenir sentit. Així doncs, abans de fer alguna estupidesa, sense saber gaire bé on va ni què espera, agafa una motxilla vella i decideix marxar a fer el Camino de Santiago, tot i que mai ha caminat per gust. Només necessita sentir que avança, i allà les fletxes grogues marquen clarament la direcció. El Michael, el Kalet, l'Emily i el Nick l'ajudaran a tornar a riure, a sentir-se lliure i a seguir caminant

Ficha Técnica

Editorial: La Campana

ISBN: 9788419836472

Idioma: Catalán

Número de páginas: 224

Tiempo de lectura: 5h 17m

Encuadernación: Tapa blanda

Fecha de lanzamiento: 06/03/2025

Año de edición: 2025

Plaza de edición: Es
Colección:
Narrativa Catalana
Alto: 22.8 cm
Ancho: 15.2 cm
Grueso: 1.6 cm
Peso: 302.0 gr

Especificaciones del producto

Escrito por Clàudia Costas Güell

Clàudia Costas Güell (Barcelona, 1989) es actriz de teatro, cine y televisión y además trabaja como coach actoral. Combina esta faceta con la escritura. Es autora del libro El primer cop de moltes coses.

Descubre más sobre Clàudia Costas Güell

Recibe novedades de Clàudia Costas Güell directamente en tu email

Reseñas sobre Les cançons tristes ja no parlen de mi

Comparte tu experiencia con la comunidad lectora.

0

0 Reseñas

5 0
4 0
3 0
2 0
1 0

Sólo por opinar entras en el sorteo mensual de tres tarjetas regalo valoradas en
20€

Los libros más vendidos esta semana

Sinopsis

El que comença com una fugida, acaba sent la millor manera de tornar.

«I així és com una surt de casa seva cap al Camino. Estrenant sabates i amb l'antidepressiu a la motxilla de l'institut».

La Joana ha tocat fons. No només perquè s'ha quedat sense pis, sense feina i sense parella en plena trentena, sinó perquè ha entrat en aquella foscor on res sembla tenir sentit. Així doncs, abans de fer alguna estupidesa, sense saber gaire bé on va ni què espera, agafa una motxilla vella i decideix marxar a fer el Camino de Santiago, tot i que mai ha caminat per gust. Només necessita sentir que avança, i allà les fletxes grogues marquen clarament la direcció. El Michael, el Kalet, l'Emily i el Nick l'ajudaran a tornar a riure, a sentir-se lliure i a seguir caminant