Miquel Bezares nasqué el 17 de febrer del 1968 a Llucmajor (Mallorca). Ha codirigit, juntament amb Biel Thomàs, les Edicions Atàviques, experiència plàstico-poètica que es desenvolupà durant els darrers anys de la dècada dels vuitanta i els primers de la del noranta a Llucmajor. L'any 1990 rebé el Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel, convocat per l'Obra Cultural Balear,"per l'original i profunda aportació de la seva poesia a la literatura catalana, així com per la seva activitat com a divulgador de la cultura". El 1991 es llicencià a la Universitat de les Illes Balears en Filologia Catalana. Des d'aleshores treballa com a professor de llengua catalana i literatura, primer a diversos instituts mallorquins de secundària, i actualment a l'Escola d'adults de l'Arenal. Actualment és també el Vicepresident per les Illes de l'Associació d'Escriptors enLlengua Catalana.
Recibe novedades de MIQUEL BEZARES directamente en tu email
La culminació d´un projecte ambiciós, dotant a la paraula de sentits fins ara quasi secrets. Aquest títol ve a culminar una trilogia anomenada Trí
Avions, ultralleugers, hidroavions, torres de control aeri, vols de destinació incerta i d'altres d'insospitada, són el motiu recurrent que lliga les narracions de Terminal B. Aquest fil comú no és cap ornament ni cap caprici: com els usuaris d'un aeroport, els personatges d'aquestes històries es troben sovint en alguna mena de no-lloc, per bé que sigui de caire emocional; com els passatgers d'un avió, es troben en trànsit, suspesos dins un medi que els és impropi, entre un moment i un altre del seu itinerari vital. Els motius aeronàutics es converteixen, en mans de Miquel Bezares, en una rica i excel·lent metàfora de les grans turbulències que assetgen i fan sotsobrar l'ànima humana: l'amor i el desamor, el desig i l'avorriment, la por i la voluntat, la memòria i el sentiment de pèrdua, el goig i el dolor. Amb una escriptura extraordinàriament delicada, matisada i suggerent, obra d'un autèntic enamorat del llenguatge i les seves potencialitats, Miquel Bezares confirma amb Terminal B que és un dels autors més interessants de la narrativa curta actual escrita en llengua
El reconocimiento de la fragilidad es el hilo invisible queatraviesa de punta a punta las narraciones que integran este texto.He vengut a la ciutat a escriure una novel·la. Fa ja dues setmanes que sóc aquí, afectat d'una esterilitat embriagadora. Els meus quaderns estan en blanc, com fa una estona el meu estómac. He sortit de l'hotel i he entrat al restaurant que hi ha just al seu davant. He perdut, ja, el compte de les vegades que hi he sopat, des que el Tíber s'endinsa en els meus dies i en les meves nits. Estic assegut en un racó. Hi ha un fum espès que desordena capriciosament la llum i les ombres. El local és ple. A l'única taula buida s'hi asseu, com cada vespre, la madona del restaurant. Torn a pensar que és ben bé com una àvia. Tracta els cambrers amb autoritat, però. La mirada que els llença quan s'hi acosten, un rere l'altre, per fer els comptes de la jornada no és gens dolça. Al meu davant, l'home gras i fastigós que cada nit ha ocupat la mateixa taula consumeix el darrer glop del seu primer amaro. Avui porta un transistor aferrat a l'orella, amb el volum prou alt perquè tots els cambrers facin alguna aturada al seu costat, entre viatge i viatge, per assabentar-se del resultat del partit de futbol. Alguns cops, el cambrer més vell ha deixat, fins i tot, el plat amb les postres d'algun client sobre la taula, pendent d'alguna jugada intuïda en les ganyotes del gras i en els crits del locutor. A la meva dreta hi ha un home que em resulta familiar. Em sembla que és el conductor d'un dels autobusos que avui m'han portat fins a la Piazza Venezia. La seva solitud, no sé ben bé per què, m'estranya. Ha menjat porc amb un acompanyament d'espinacs. Beu molt. Després de cada mossegada ha fet un glop del vi que li han portat en una gerra de litre.