Pep Subirós

This book portrays a visual and conceptual approach to old and new forms of prejudice and racial discrimination, through original artistic works and documentary material from the nineteenth century to the present day. It documents the main stages and characteristics of an infamous history which speaks not only of the South African experience, but of Western racial ideologies and cliches. Featuring key works from the most internationally acclaimed South African artists - Jane Alexander, David Goldblatt, William Kentridge, Zwelethu Mthethwa, Santu Mofokeng, Berni Searle, Penny Siopis, Sue Williamson, as well as emerging new artists including Conrad Botes, Churchill Madikida, Johannes Phokela, Nandipha Mntambo, Tracey Rose, Lolo Veleko, Donovan Ward. The book conveys the continuous vitality of the South African art scene and a renewed commitment to its historical context. Many original works are published here for the first time.

Tomando como punto de partida una carta inicialmente dirigida a sus hijos, y sobre el trasfondo de una experiencia vital que va y viene entre Europa, África y Norteamérica, Pep Subirós nos propone una reflexion critica sobre nuestro estilo de vida y las condiciones que lo hacen posible, y en particular sobre la cada vez mas dificil articulacion entre proyectos personales y formas colectivas de existencia.Nuestra vida personal y nuestra vida social, nos recuerda Subiros, no son mas que dos aspectos inseparables de un mismo proceso; somos lo que somos solo con los otros y a traves de los otros; por tanto, no podemos construir nuestro bienestar y nuestra felicidad sobre la miseria y la infelicidad ajenas. Porque, como dicen los dogones, todas las aguas se comunican, del mismo modo que, a la corta o a la larga, todo se contagia: el placer y el dolor, la alegria y la tristeza, el coraje y el miedo, el conocimiento y la ignorancia, la generosidad y la mezquindad, el respeto y el desprecio, la lealtad y la traicion, el amor y el odio, la capacidad de dialogo y la violencia.Robarle espacio al infierno, ensanchar lo mejor que tiene la vida; recordar que el mal no es inevitable, que no todas las buenas luchas se pierden; este es el hilo conductor de un libro que nos invita a repensar, lejos de toda actitud nostalgica, aquellas cuestiones basicas que nos hacen ser mas o menos felices. Un libro, pues, que habla de la vida tal como es y tal como podria ser, y que nos interpela a todos.

La falsedad del mundo que le rodea, la pérdida de los ideales, se confunden en una oscura trama de sentimientos y falsificaciones de arte.

Prenent com a punt de partida una carta originalment adreçada als seus fills, i sobre el rerefons d'una experiència vital que va i ve entre Europa, Àfrica i Nord-amèrica, Pep Subirós ens proposa una reflexió crítica sobre el nostre estil de vida i les condicions que el fan possible, i en particular sobre la cada cop més difícil articulació entre projectes personals i formes col·lectives d'existència. «La nostra vida personal i la nostra vida social -ens recorda Subirós- no són més que dos aspectes inseparables d'un mateix procés; som el que som només amb els altres i a través dels altres; per tant, no podem construir el nostre benestar i la nostra felicitat sobre la misèria i la infelicitat alienes. Perquè, com diuen els dogons, totes les aigües es comuniquen, de la mateixa manera que, a la curta o a la llarga, tot s'encomana: el plaer i el dolor, l'alegria i la tristesa, el coratge i la por, el coneixement i la ignorància, la generositat i la mesquinesa, el respecte i el menyspreu, la lleialtat i la traïció, l'amor i l'odi, la capacitat de diàleg i la violència.» Robar espai a l'infern; eixamplar el millor que té la vida; recordar que el mal no és inevitable, que no totes les bones lluites es perden: aquest és el fil conductor d'un llibre que ens convida a repensar, lluny de tota actitud nostàlgica, aquelles qüestions cabdals que ens fan ser més o menys feliços o desgraciats -des de la sexualitat i l'amor fins a la família, la feina, la religiositat o el possible compromís polític. Un llibre, doncs, que parla de la vida tal com és i tal com podria ser, i que ens interpel·la a tots. Pep Subirós ens ofereix una visió intel·ligent i personal dei món que ens ajuda a trobar els nostres propis valors.

LA ROSA DEL DESERT La rosa del desert és la recreació del viatge que l'autor va fer pel Marroc i Algèria durant la primavera del 1992, en un periple que té com a destinació el massís del Tassíli N'ajjer, al cor del Sàhara, on es troben els més importants jaciments de pintures rupestres del Neolític. En el seu recorregut per pobles i ciutats, pel desert i pels oasis, Pep Subirós conversa amb comerciants, pastors, estudiants, guies locals, camioners, gendarmes, guárdies de cementiri, i d'aquestes converses en surt una crónica sense estridéncies de la realitat del Magreb. Lluny de les simples descripcions turístiques, el llibre presenta, amb un ritme precís i amè, la seducció i l'angoixa d'endinsarse en un món desconegut, l'existéncia quotidiana de la seva gent, una suggestiva reflexió sobre l'Islam i una impressionant successió d'imatges on caben la miséria, la brutícia, les olors, però també la llum i la dignitat. La rosa del desert és un llibre molt bell sobre el valor de la tolerància i de l'hospitalitat i, implícitament, una densa interrogació sobre la nostra manera habitual de veure i de viure.

“Va ser així com vaig conèixer l''Elena, la primavera del 2012, quan el Metro encara arribava a tot arreu.”. En mig del paisatge urbà d''una Barcelona multiracial i cosmopolita, amb el rerafons de la

Segons un prejudici molt difós en les societats receptores, i Catalunya no n'és una excepció, els immigrants provinents dels països pobres són persones d'un nivell cultural baix, que tracten de subsi