A menudo, nuestra sociedad desprecia el valor de las personas mayores y las relega a un segundo plano una vez finalizan su etapa productiva, como si hubieran perdido todo su interés. Sin embargo, el paso del tiempo no siempre representa una perdida de cualidades, sino que con frecuencia sirve para hacer brillar otras, como la prudencia, el juicio y la experiencia adquiridos con los años.En este breve ensayo, de estilo diafano y colmado de ejemplos enriquecedores, Teresa Pamies cuestiona muchos topicos sobre el envejecimiento, mientras huye tanto de la falaz idealizacion de la tercera edad como del fatalismo biologico, y desenmascara los falsos prejuicios con que tratamos a los ancianos.Envejecer no es un proceso de degradacion irreversible; es una aventura individual e intransferible para la que no hace falta tener espiritu aventurero, solo ganas de asumir el reto y mucha curiosidad por seguir aprendiendo de aquello que depara esta epoca de la vida.
Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012). Periodista, narradora. S'hagué d'exilar i va viure, entre d'altres ciutats, a Praga i a París, per retornar a Barcelona el 1971. Atreta per
Teresa Pàmies fou col·laboradora i corresponsal de la llegendària Pirenaica, com s'autodenominava Radio España Independiente (REI), "emisora sin censura de Franco", des de la seva creació el juliol del 1941 fins al juliol del 1977. Escrivint sobre la seva experiència amb la Pirenaica, l'autora ha volgut informar-nos sobre la tasca realitzada per l'emissora de cara a aportar una mica d'esperança als derrotats per les tiranies protegides pel nazisme i el feixisme ascendents a Europa. I és especialment significatiu que, durant la seva llarga existència, l'emissora inclogués de manera continuada espais en català. Teresa Pàmies va néixer a Balaguer, l'any 1919. Als deu anys venia La Batalla, òrgan del Bloc Obrer i Camperol, del qual el seu pare n'era un dels dirigents locals. Als setze anys va començar a militar al Partit Socialista i un any més tard va intervenir al famós míting de la Monumental a Barcelona. De seguida es va convertir en dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939), junt amb noies d'altres partits. A més a més, va ser directora de la revista Juliol. S'exilià a França, on passà un temps en un camp de concentració; després va estar a la República Dominicana, a Cuba i a Mèxic, on va començar a estudiar periodisme. Amb vint-i-vuit anys va marxar a Praga, on va ser redactora i locutora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga. Allà va formar una família i hi va viure dotze anys. L'any 1971 tornà a Catalunya amb el seu primer èxit, Testament a Praga (1971), escrit juntament amb el seu pare. Amb aquest, va guanyar el Premi Josep Pla. Publicà, entre altres, La filla del pres (1967), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Dona de pres (1975), Memòria dels morts (1981), finalista del Premi de novel·la Ramon Llull, i Estem en guerra. Escri
á"Conviure amb la mort ", escriu Teresa Pàmies, "no es pactar, dialogar, consensuar el dia a dia amb ella. És un forcejament que, a la llarga, guanyarà la mort, pero la vida s'enforteix en resistir l
Aquest llibre recull una part dels articles periodístics que va escriure Teresa Pàmies entre 1936 i 1939, a més dels articles dels quals ella va ser protagonista. És una antologia, doncs, que reprodu
Sovint la nostra societat desestima el valor de les persones grans, ignora la prudència, el seny i l'experiència adquirits amb els anys. S'equipara, erròniament, el pas del temps amb el deteriorament de les qualitats humanes més valuoses. Teresa Pàmies, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2001, qüestiona molts tòpics sobre l'envelliment, defugint tant la falsa idealització de la tercera edat com el fatalisme biològic, i desemmascara els falsos prejudicis amb què tractem els vells, convençuda que l'edat cronològica no sempre coincideix amb l'edat biològica, ni és la vellesa un pendent que baixi tothom a la mateixa velocitat. L'aventura d'envellir és individual, com l'estil de vida de cada persona, escollit en funció del gust, les necessitats, l'ambient de l'entorn i les amistats efímeres o estables. La vellesa no és una qüestió d'anys, però sí d'estat d'ànim. D'envellir, se n'aprèn, ens diu Teresa Pàmies, i desitja als lectors més joves que arribin a vells sense passar per la decrepitud.
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2001Teresa Pamies ha estat i es encara una novel·lista, cronista i memorialista excepcional, el testimoni viu de tot un segle. A Gent del meu exili: inoblidables ens parla de les persones que la van acompanyar o coneixer al llarg dels anys posteriors a la derrota incivil que la va portar a exiliar-se. Teresa Pamies reviu amb vitalitat i tendresa els moments dificils i descriu la condicio d'exiliat sense commiseracio, ans al contrari, com un espai en el qual encara es possible la lluita per a l'alliberament personal i col·lectiu. Els inoblidables son aquells que van endolcir l'exili de Teresa Pamies: l'amo d'una merceria txeca, la mestressa d'una botiga d'esports parisenca, una professora universitaria mexicana, un pintor austriac, un restaurador catala a Cuba... Gent del meu exili: inoblidables, publicat per primera vegada l'any 1975, recupera amb aquesta edicio una actualitat i una vigencia que no hauria hagut de perdre mai.
Memòries de guerra i exili, de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) és un testimoni de la generació que va triar el compromís polític davant de l'adveniment del feixisme. L'autora es va compometre amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i es va ...
