'M'agrada escriure. M'agrada rabiosament'. Cartes (1938-2002).

Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) va haver de marxar a l'exili als vint anys quan va acabar la Guerra Civil, i no va tornar fins que en tenia cinquanta dos, quan va guanyar el premi Josep Pla amb Testament a Praga, escrit amb les memòries del seu pare. Un cop establerta a Barcelona, ja no deixa d'escriure llibres, la majoria de caire testimonial, com per exemple Quan érem capitans, Va ploure tot el dia o Memòria dels morts. També va escriure articles per a diferents publicacions periòdiques. L'any 2000 va rebre la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona i, un any més tard, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.Natàlia Pàmies Lluís (Barcelona, 1995) va estudiar Disseny Gràfic a Eina, Escola de Disseny i Art. Ha treballat pels estudis ClaseBcn i Ana Domínguez. Entre els seus camps d'interès destaquen la fotografía i la il· lustració. Ha estat premiada amb el Laus d'Ori Laus Aporta i ha participat en conferències com al ADCE festival.

Sergi Pàmies (París, 1960) se dio a conocer con Debería caérsete la cara de vergüenza, libro al que siguieron Infección, La primera piedra (Premio Ícaro), El instinto (Premio Prudenci Bertrana), Sentimental, La gran novela sobre Barcelona (Premio de la Crítica Serra d’Or), El último libro de Sergi Pàmies, Si te comes un limón sin hacer muecas (Premios Setenil, Ciutat de Barcelona y Lletra d’Or), La bicicleta estática (Premio Maria Àngels Anglada), Canciones de amor y de lluvia, El arte de llevar gabardina (Premio de la Crítica de narrativa catalana y Premio de la Crítica Serra d’Or) y A las dos serán las tres. Su obra se ha traducido al inglés, al francés, al alemán, al italiano, al griego y al chino. Ha sido galardonado con el Premio de Periodismo Deportivo Manuel Vázquez Montalbán y colabora de manera regular en diversos medios de comunicación.